Paris, que bonico

Si, ja se que dos mesos sense actualitzar el blog son masses, que deixar una serie de posts a mitges no es la millor manera de mantenir alguna cosa semblant a un seguidor i que tinc l’escriptura mes atrofiada que el cervell de joan barril. El cas es que el meu periode sempre ha estat molt irregular i el bitxo em sol assaltar quan estic fora de casa. Aquest cop a Paris, per feina; una oportunitat inmillorable per reconciliar-me amb els gavatxos i els seus endimoniats teclat amb lletres, numeros i accents capgirats.

Tant sols poques hores despres darribar a la ciutat tinc alguns comentaris a aportar:

1. Comentari intel.lectual: he pogut comprovar de primera ma que a Paris existeixen taxistes com el de la peli “una noche en la tierra”.  Negrots cepats amb cara de pocs amics que no diuen ni mitja paraula. Els seus “ou allez vous” sonen a declaracio de guerra i astillen al turista amb tanta alegria que el taxista barceloni sembla un afeccionat.

2. Comentari estetic: la devocio estetica que tenen els parisins fa que un bar de menus qulsevol aqui sigui un bistro o un brasserie amb tauletes de marbre, llums atenuades i converses a mitja veu. Dones amb tacons, mitges negres i barret acompanyades d’homes sense adjectivar. Si, si. M’heu entes be;HOMES. A mi em fan sentir com un petit sancho panza peninsular que acaba d arribar amb una maleta de cartro i uns pantalons d espart a buscarse la vida. Comparats amb ells em sento retrasa.

3.Comentari ,patilla: ara entenc el quê molts madrilenys pensen de Barcelona: que si som arrogants; que si mirem per sobre de l”espatlla….tot aixô ho trobareu a un Paris amb un dret d admissio basat en els preus astronomics de qulsevol cosa. Ara be el salari minim de quqlsevol taxista de la banlieue son 1.200 euros. Emigrem a la grandeur  o que?

 

 

Viatgers en Ramadà (II)

No es poden revelar els desafortunats “fets de Marraqueix” sense posar en antecedents al lector i que pugui copsar com el Ramadà va arribar a trastocar el cap dels nostres protagonistes. La calor del desert, el consum d’estupefaents i l’estricte règim alimentari d’aquest període sagrat del calendari musulmà són part de la història, així que caldrà remuntar-se en el temps.

Els tres catalans acabaven de baixar de l’avió a Er Rashidia, un indret polsegós i inhòspit del sud-est marroquí on els mateixos pilots són el que han d’escudrinyar el terreny per veure si disposen de pista per aterrar. Tot  que el lloc i l’hora eren els indicats no hi havia cap guia que se’ls apropés. Ni tant sols hi havia nens descalços demanant uns dirhams a canvi d’un somriure, fet que va provocar una gran desil·lusió al Coronel: “l’Àfrica ja no és el què era…l’arribada de la inversió xinesa  n’ha pervertit la puresa”.

Menys donat a la reflexió, el Guiri conversava simiescament amb els taxistes per si algú tenia notícies d’en Cuscús: “l’hora i el lloc canvien com les dunes del desert” era el missatge que els feien arribar i imbuïts de la saviesa africana els tres amics – encara – van caminar sota el crepuscle cap a l’acollidora vila d’Er Rachidia.

– Osti, tu. Això és com Memorias de Africa, pensava el “Tant se me’n fot”  posant-se tendre. Gràcies a Déu, aquells instants bucólico-pastorils no van anar més enllà .  En un bar tots tres van poder gaudir veient com el Barça li birlava la supercopa al Sevilla. Serien les darreres comoditats occidentals que els permetria l’espartà estil de vida d’en Cuscús.

Va aparéixer envoltat de misteri. En el primer moment moment tot va semblar normal. La seva samarreta resumia la seva filosofia de vida: -“I’m catalan, not spanish” – i al cap de cinc minuts de conèixe’l, Cuscús ja els oferia unes moretes per passar les vacances mentre els  guaitava a mig pam de la cara amb els seus ulls emboirats.  Van declinar l’oferta, decantant-se per l’altre producte que aquest país pot oferir al món: l’haixix.

La resposta deuria permetre a Cuscús detectar quina mena de turisme convenia al grup que, en un parell d’hores, ja estava embutit en una vella furgoneta Renault conduida per Cuscús pare. Per no ofendre la tradicional hospitalitat d’aquelles contrades els tres viatgers van dedicar-se a fumar-li  l’haixix a la venerable cara de l’avi berber. L’efecte submarino els va conduir surant en la foscor d’aquelles terres ermes i silencioses.

Com espectres, van desembarcar en un casalot situat al límit de les dunes. Van entrar-hi fent tentines, i al bell mig del pati, sota la pàl·lida llum de la lluna, una dona occidental d’ulls aquosos seguia amb la mirada el seu caminar vacilant mentre levitava sobre les lloses de pedra. Ells encara no ho sabien però aquella figura fantasmagòrica tan sols gaudia del turisme sexual amb un jove d’aquelles contrades. Només tenia un problema. Era Ramadà.

Viatgers en Ramadà (I)

Als viatges la gent se sol mostrar tal com és en un espai molt curt de temps. Si a sobre el grup és reduït totes les mesquineses humanes surten a la llum com tifes surant a la platja de la Barceloneta. Fa poc més d’una setmana, a Marraqueix, va passar quelcom de semblant.

Vaig escollir un viatge organitzat de caire alternatiu: “conviu amb un autèntic nòmada del desert durant una setmana” deia el prospecte. Prometia conèixer la gent del país a fons i trepitjar sendes on pocs homes blancs havien arribat. Dit i fet. Juntament amb dos amics de fa anys (mal asunto si es tracta de viatjar a un país incòmode) vam emprendre l’aventura de recórrer el sud del Marroc pels camins menys transitats.

A grans trets el perfils dels participants en aquest reality és el següent. El primer individu, a qui anomenarem “el Guiri”, és el típic neòfit en els viatges d’aventura. Un d’aquells que gaudeix de la servitud dels aborígens- a qui tracta com retardats mentals- i que intenta participar del seu sentit de l’humor medieval, provocant una inevitable caiguda en picat de la tensió intel·lectual del grup.

El segon, batejat com “Tant se me’n fot”, té més experiència viatgera i tant li és un nap que una col. Si s’ha de visitar un mercadillu sota el roent sol africà, es fa. Sopar copiós davant dels moritos morts de gana.Vinga. Llepar-li l’anus a un dromedari? Fot-li. La qüestió és no tenir cap opinió. Si s’ha de decidir, espera calmadament l’hora d’emetre el seu vot per decantar-se cap a l’opció guanyadora.

El tercer, “el Coronel Tapioca”, es un home versat en mil aventures. A ell, que ha conversat amb macarres dels barris baixos de Bangkok i ha estat a punt de morir a causa de les febres tropicals, tot allò de viatge organitzat li provoca menus trempera que la política catalana. Mira que anar a parar a un viatge predestinat al “ja voràs quan pengi les fotos al Facebook!”.

I el quart, amics meus, és l’inefable, l’incombustible, l’inestimable guia local, a qui anomenarem “Cuscús”. Poden haver-n’hi de moltes tipologies però en aquest cas és exòtic amb ganes. Un berber nòmada a qui la lluentor de la sorra del desert ha deixat gairebé cec i que s’ha prestat a abandonar les seves estimades dunes per fer de cicerone a un mòdic preu. Com la resta dels seus compatriotes, es tira quinze hores diàries en dejú. Cap problema. Es pot arrossegar per parades de taxis i bars de turistes com qualsevol mortal. Fins i tot la seva minusvalia visual no es cap inconvenient en les ermes muntanyes pedregoses de l’interior de Marroc però, ai!, l’arribada a Marraqueix fa palès els seus defectes en el moment de màxima tensió previ al trencament del dejú.

Continuarà.

El fons i la forma

Aquesta setmana cert individu ha enviat un correu a una llista de mails adjuntant un article de Isabel Clara-Simó en que la venerable senyora feia el “jo ja t’ho deia” en la vella polèmica de les literatures catalana i castellana i el seu periple per fires com a estrelles convidades.

El text de la inefable Clara-Simó era l’enèssima rebequeria de: “la literatura castellana no inclou a escriptors en català o basc a les fires on és convidada i és el més normal del món. A la fira de Frankfurt la caverna mediàtica va posar el crit al cel!”.

L’individu que va enviar el correu en qüestió em retreia certs comentaris distrets al voltant d’aquesta polèmica que, alegrement, jo havia fet en el passat i que oportunament se’m recordaven per haver posat en dubte les convencions sobre quin és el corpus literari d’una cultura d’un país bilingüe. Evitant la qüestió, vaig respondre a la provocació fent-me l’ofès i apel·lant que l’ús dels símbols identitaris que fan els defensors d’un territori només són una ínfima part, molt visible això si, de les veritables intencions de control econòmic que els mouen.

La desproporció davant d’aquesta mena d’inquisicions és una reacció natural en el qui els parla. Diguem que sent una lleugera i legítima trempera fent èmfasi en les acusacions de patriota descafeïnat que, suposadament, li són llençades. Però deixant de banda aquest divertimento, natural en una persona crescuda en un entorn pujolista, el què veritablement em va encendre no va ser el debat sobre el tediós tuf polític que es dóna a les fires literàries a les nostres contrades. Sinó l’eina que es va fer servir: Isabel Clara-Simó. No va ser el fons, va ser la forma.

El català és una llengua amb una llarga tradició d’escriptores que han bastit llegats literaris de gran qualitat: Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Maria Barbal…

Per mi, Isabel Clara-Simó i el seu insuportable to de tieta Enriqueta estan més a prop de la literatura MILF de Maria de la Pau Jané. Dones que busquen satisfer la seva vanitat a qualsevol preu, abonades a fires i premis literaris més pel seu talent social que per les seves obres. Oportunistes que amb males arts aconsegueixen situar les seves obres entre les més venudes.

Per això li dic, amic enviador de mails: no tingui por a expressar-se amb completa llibertat. Des d’aquí les meves sinceres disculpes per les respostes escrites en calent que espero hagin quedat explicades.

L’emplaço a una conversa literària quansevulla que li permeti la seva apretada agenda. Tant sols espero mantingui les formes en els autors i obres escollits. És l’últim que ens fa ser civilitzats.

Pels funcionaris, la solució final

Avui he anat a l’Inem i n’he sortit una mica més de dretes. Era l’oficina de Lesseps, un cau infecte de paràsits mandrosos d’aquells que t’atenen esmorzant amb la tassa de cafè fumejant mentre  amb cara bovina et diuen que et falta un imprès per a tramitar la sol·licitud. A mitja conversa,  sempre troben un moment per comentar la visita al metge de la companya del costat.

Aquesta oficina és un cas pràctic de com la duplicitat d’administracions dessagna Catalunya. En un mateix espai conviuen els funcioaris experimentats de la INEM estatal, curtits en mil crisis econòmiques i bons coneixedors de la psicologia de l’aturat, amb les toies del SOC, el Servei d’Ocupació de Catalunya, un organisme que per no tenir competències no te ni la de tramitar l’atur.

La mala distribució de càrregues de treball en aquesta oficina es un gravíssim exemple d’ineficiència. A l’esquerra, quatre funcionaris estatals han d’atendre les desenes d’altes d’atur que es donen diariament. A la dreta, un llarga filera de donotes ocioses alimentades per la Generalitat no tenen ni la decència de fer veure que treballen, mentres la gent espera i espera i veu créixer l’odi dins de les seves entranyes.

Una de les dones que escalfaven la cadira era d’aquelles que a l’estiu fa un viatge exòtic i en porta una fotografia a l’oficina que pal·lideix durant 11 llargs mesos sota els fluorescents.

– Ui, n’hi ha alguns que per fer una tràmit s’hi passen tot el matí, aquí – m’ha dit la molt desgraciada.

M’he assegut i he respirat profundament per evitar adredir-la i s’ha assegut davant d’ella un ex-pres sense dret a cap subsidi que venia a veure d’on podia mamar. Ella l’ha atès amablement amb cara de comprensiva, fent-li copets a l’esquena per demostrar la seva empatia.

He pogut fer una de les gestions però encaras me’n quedava una. He esperat una mica més mentre un ex-militar (ex-funcionari al quadrat) conversava animadament amb els de l’oficina mentre sol·licitava la pensió.

– Perdoni- li dic a una altra d’aquelles meuques buròcrates- porto dues hores i mitja aquí, que et puc entregar els documents per capitalitzar el paro i així agilitzar la creació d’activitat econòmica?

– Però que et penses? que no faràs la cua com els demés????.