Buscar pis

Buscar pis. Què us haig de dir. És la sisena vegada a la meva vida que em toca i, aquest cop serà per anar-hi sol. Avui he fet la paga i senyal. La dona de les finques, molt amable, m’ha preguntat de què treballava i després m’ha demanat el correu per a enviar-me el currículum de la seva filla. “No et fa res, oi?” – m’ha dit. I jo: “No, no. Aixi funcionen les coses senyora”. Quan m’arribi xafardejaré la foto de la seva filla de 22 anys i clicaré el suprimir. Això no li he dit ésclar. Només he somrigut mentre li atansava 600 euros trinnco trinco. M’ha recomanat que si tinc problemes de diners no tardi a deixar el pis. “És tan desagradable això dels desnonaments”.

Aquest vespre, des de la privilegiada atalaia de persona que en breu s’inquibirà en un cubicle de 45 metres quadrats, “ideal parejas”, amb parquet, cuina americana i vistes a la ciutat, he estat pensat en totes les misèries que suposa buscar pis a Barcelona. Una de les tantes tasques que esdenen efìmers en aquests temps de modernitat líquida. La feina, les relacions, el minidisc… tot passa a millor vida abans de que te n’adonis. En fi. A lo que anàvem. El desè pis que vaig anar a veure, un apartament dúplex al Putxet (dit així sembla un lloc ideal per a rodar-hi pel·lis porno però ni de bon troç), recordo que el nano ensenyafinques va acumular fins una cinquena de potencials llogaters que ens esperàvem a la intempèrie. El panorama era desolador. Un divorciat amb la mirada perduda i taques de fang a les sabates que probablement dormia al cotxe amb una ampolla de Four Roses a la guantera. Una nano de gairebé 30 anys amb moltes raves a les espatlles que portava unes bambes esportives d’allò mès passades de moda. Una pija que “estava buscant alguna cosa millor” i una llatina amb les ungles nacarades de vermell, a joc amb el vestit jaqueta, i una tacons d’agulla que fimbrejaven pujant les escales metàl·liques d’accés a les estaces de dalt. Entre quin d’aquests personatges va sorgir l’amor? El divorciat va quedar descartat per suposat, cap noia intel·ligent s’ho plantejaria; però entre la llatina i el ravero va haver-hi aquella espurna: “tu estuviste en el piso de la calle Escipió, no?”. Dos cors solitaris: la futura prostituta i el noi de les neurones destrossades que potser podrien apedaçar la seva vida feta miques gràcies enalquiler.com.

En fi, aquests es una de tantes històries que cada dia succeeixen a la gran ciutat. No us voldria avorrir però també podria explicar-vos el pis del loquo que ha resultat ser una estafa on havies d’enviar dinar a Rumania per a què t’enviessin les claus o aquells pis llòbreg i tètric al carrer Aulèstia i Pijoan anunciat com a “monoespacio encantador” (això és un avís a navegants). Pèro tot això ja és una altra història. A mi, el que em toca es fer el trasllat.Remenar els trastos que he anat acumulant durant tota la meva vida, retrobar-me amb aquelles fotos i aquelles cartes que mai voldries haver guardat. C’est la vie.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s