Viatgers en Ramadà (II)

No es poden revelar els desafortunats “fets de Marraqueix” sense posar en antecedents al lector i que pugui copsar com el Ramadà va arribar a trastocar el cap dels nostres protagonistes. La calor del desert, el consum d’estupefaents i l’estricte règim alimentari d’aquest període sagrat del calendari musulmà són part de la història, així que caldrà remuntar-se en el temps.

Els tres catalans acabaven de baixar de l’avió a Er Rashidia, un indret polsegós i inhòspit del sud-est marroquí on els mateixos pilots són el que han d’escudrinyar el terreny per veure si disposen de pista per aterrar. Tot  que el lloc i l’hora eren els indicats no hi havia cap guia que se’ls apropés. Ni tant sols hi havia nens descalços demanant uns dirhams a canvi d’un somriure, fet que va provocar una gran desil·lusió al Coronel: “l’Àfrica ja no és el què era…l’arribada de la inversió xinesa  n’ha pervertit la puresa”.

Menys donat a la reflexió, el Guiri conversava simiescament amb els taxistes per si algú tenia notícies d’en Cuscús: “l’hora i el lloc canvien com les dunes del desert” era el missatge que els feien arribar i imbuïts de la saviesa africana els tres amics – encara – van caminar sota el crepuscle cap a l’acollidora vila d’Er Rachidia.

– Osti, tu. Això és com Memorias de Africa, pensava el “Tant se me’n fot”  posant-se tendre. Gràcies a Déu, aquells instants bucólico-pastorils no van anar més enllà .  En un bar tots tres van poder gaudir veient com el Barça li birlava la supercopa al Sevilla. Serien les darreres comoditats occidentals que els permetria l’espartà estil de vida d’en Cuscús.

Va aparéixer envoltat de misteri. En el primer moment moment tot va semblar normal. La seva samarreta resumia la seva filosofia de vida: -“I’m catalan, not spanish” – i al cap de cinc minuts de conèixe’l, Cuscús ja els oferia unes moretes per passar les vacances mentre els  guaitava a mig pam de la cara amb els seus ulls emboirats.  Van declinar l’oferta, decantant-se per l’altre producte que aquest país pot oferir al món: l’haixix.

La resposta deuria permetre a Cuscús detectar quina mena de turisme convenia al grup que, en un parell d’hores, ja estava embutit en una vella furgoneta Renault conduida per Cuscús pare. Per no ofendre la tradicional hospitalitat d’aquelles contrades els tres viatgers van dedicar-se a fumar-li  l’haixix a la venerable cara de l’avi berber. L’efecte submarino els va conduir surant en la foscor d’aquelles terres ermes i silencioses.

Com espectres, van desembarcar en un casalot situat al límit de les dunes. Van entrar-hi fent tentines, i al bell mig del pati, sota la pàl·lida llum de la lluna, una dona occidental d’ulls aquosos seguia amb la mirada el seu caminar vacilant mentre levitava sobre les lloses de pedra. Ells encara no ho sabien però aquella figura fantasmagòrica tan sols gaudia del turisme sexual amb un jove d’aquelles contrades. Només tenia un problema. Era Ramadà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s