Alguns intel·lectuals exterroristes

El darrer premi Euskadi d’assaig en Euskera ha estat atorgat a l’escriptor Joseba Sarrionandia, un antic membre d’ETA.

Sense voler entrar en l’estatus legal de l’individu en qüestió i preveient que això portarà cua he googlejat “exterroristes, escriptors” i han aparegut alguns resultats interessants que desconeixia.

PÍO MOA. Un dels col·laboradors eventuals d’Intereconomía a programes com “El gato al agua” i “España en la memoria”. Va ser membre fundador dels GRAPO i va estar vinculat a l’assassinat d’un policia al 1975 i al segrest d’un tinent general al 1977. Al 1983 va ser condemnat a un any de presó però va ser alliberat acollint-se a mesures de reinserció . El seu gir polític es resumeix en les declaracions que va fer al 2007 al ‘diari’ Público: «Franco no aniquiló a los rojos, los escarmentó»

ALBERTO MONTANER. Anticastrista furibund que té diverses causes obertes amb la justicia cubana per la suposada participació en diversos atemptats als anys 60. Tot i la dificultat de discernir entre la propaganda cubana quines van ser les accions terroristes que va cometre Montaner, el dubte raonable no va impedir que al 2007 rebés el “Premio a la Tolerancia de la Comunidad de Madrid” i al 2010 el “Premio Juan de Mariana en defensa de la libertad” del “Instituto Juan de Mariana”. Aquest estiu ha publicat “La mujer del coronel”, un thriller eròtic que narra la passió  desenfrenada entre una atractiva psicòloga cubana de 40 anys i un coronel castrista als anys 80.

JON JUARISTI. Un clàssic dels girs inesperats. El seu passat etarra no li ha impedit dirigir la “Biblioteca Nacional de España” entre 2001 i 2004 i l “Instituto Cervantes” al 2005. Al 2009 va ser nomenat director general d’ “Universidades e Investigación de la Consejeria de Educación de la Comunidad de Madrid”. També al 2007 afirmava a una entrevista a Euskadi Irratia: “el futuro del Euskera me es indiferente”.

Ei. M’he quedat amb les ganes de saber si hi ha algun convers famós que faci el camí de dreta a esquerra…

PD: Osti, com es deia aquell grup maoista on militava el Pasqual Maragall de jove? La memòria ens juga males passades.

 

“Comer animales” o el pecat original de la carn

Tot just he acabat “Comer animales” de Jonathan Safran Foer  i els vegetarians ja em semblen més bones persones. El llibre és una investigació periodística exhaustiva del món del les granges industrials i del pa que s’hi menja. L’autor afronta aquesta tasca en primera persona, aconseguint una ràpida identificació del lector. Comença amb el leit-motiv  “acabo de tenir un fill i vull saber amb què l’alimento” i rebla el clau amb la història de misèria de la seva àvia, que engreixava al petit Jonathan a base de pollastre per exorcitzar els seus fantasmes.

Suposo que es tracta d’un escriptor a qui una història sense elements autobiogràfics li sembla insípida. O almenys m’he quedat amb aquesta copla despres d’adonar-me que “Todo está iluminado” ,  amb el sempre farragós Elijah Wood, es basa en la seva obra. El jove protagonista és precisament l’alter ego de l’escriptor que descobreix les seves arrels ucranianes.

En el cas de “Comer animales” Foer no s’enmerda tant en palles mentals hebrees tot i que la seva dieta kosher li serveix com a punt de partida d’algunes reflexions: ser compassiu en els actes més superflus (menjar rabes en comptes de mastegar les vísceres d’un garrí) ens pot portar a ser millors persones.

Aquesta i d’altres referències religioses i filosòfiques van construint la bastida ideològica del reportatge, a mesura que Foer visita de primera mà explotacions ramaderes i avícoles de gran tamany i s’esgarrifa amb les condicions en què viuen els animals, farcint les seves experiències amb una allau de dades al·lucinants. Per resumir-ho diré que sóc carnívor i m’he passat la major part del llibre sentint nàusees i maleint totes les vegades que m’he atipat de carn de supermercat, adulterada genèticament i plena a vessar d’hormones i antibiòtics. La contrapartida són les explotacions petites on garrins, vedells o pollastres saltironegen lliurement fins que els passen per la pedra i arriben al Veritas amb un preu tres vegades superior a la carn habitual.

Més enllà de les diverses experiències estomacals que he gaudit amb aquesta lectura puc dir que es un gran reportatge que posa el descobert com la indústria càrnica està provocant el major problema sanitari, econòmic i mediambiental de tota la història. Tot per a què poguem adquirir carn a baixos preus sempre que vulguem. Si voleu menjar tranquils, no us el llegiu.

Els ossos ens envaeixen

Nanos, la homosexualitat està envaint tots els espais de la cultura popular i d’aquí poc arribarà a les guarderies. Si no em creieu estigueu atents a les següents línies. Ahir estava de bon matí veient telecinco, una molt bona manera de començar el dia, i em vaig quedar embobat veient el nou anunci de Carrefour.

Tot correcte. El prototip d’Hombre de Paco fet anunci. Amb el seu borrissol al pit i la seva barba poblada que denota que es un mascle alfa com els que ja no en queden però, ai las! al cap de dos anuncis en vaig veure un altre que va fer trontollar el meu imaginari publicitari i la meva idea de família tradicional.

És el mateix home que té dues famílies paral·leles? Els publicistes s’han tornat a avançar al seu temps i qüestionen aquella monogàmia que a tots ens agrada tant? Per sort, després de veure-ho al youtube vaig descobrir que no es tractava del mateix actor però, i si no és una casualitat que de cop els marits prototípics dels nostres temps siguin idèntics als grizzlies embutits en cuir de les saunes del gaixample? Potser no en tenien prou els publicistes amb els efebs imberbes i tatuats dels anuncies de colònia que fins i tot els anuncis per marujes tenen una segona lectura gai.

L’anunci de Panrico em va treure de dubtes. El missatge és molt clar: els heteros no som benvinguts.

Buscar pis

Buscar pis. Què us haig de dir. És la sisena vegada a la meva vida que em toca i, aquest cop serà per anar-hi sol. Avui he fet la paga i senyal. La dona de les finques, molt amable, m’ha preguntat de què treballava i després m’ha demanat el correu per a enviar-me el currículum de la seva filla. “No et fa res, oi?” – m’ha dit. I jo: “No, no. Aixi funcionen les coses senyora”. Quan m’arribi xafardejaré la foto de la seva filla de 22 anys i clicaré el suprimir. Això no li he dit ésclar. Només he somrigut mentre li atansava 600 euros trinnco trinco. M’ha recomanat que si tinc problemes de diners no tardi a deixar el pis. “És tan desagradable això dels desnonaments”.

Aquest vespre, des de la privilegiada atalaia de persona que en breu s’inquibirà en un cubicle de 45 metres quadrats, “ideal parejas”, amb parquet, cuina americana i vistes a la ciutat, he estat pensat en totes les misèries que suposa buscar pis a Barcelona. Una de les tantes tasques que esdenen efìmers en aquests temps de modernitat líquida. La feina, les relacions, el minidisc… tot passa a millor vida abans de que te n’adonis. En fi. A lo que anàvem. El desè pis que vaig anar a veure, un apartament dúplex al Putxet (dit així sembla un lloc ideal per a rodar-hi pel·lis porno però ni de bon troç), recordo que el nano ensenyafinques va acumular fins una cinquena de potencials llogaters que ens esperàvem a la intempèrie. El panorama era desolador. Un divorciat amb la mirada perduda i taques de fang a les sabates que probablement dormia al cotxe amb una ampolla de Four Roses a la guantera. Una nano de gairebé 30 anys amb moltes raves a les espatlles que portava unes bambes esportives d’allò mès passades de moda. Una pija que “estava buscant alguna cosa millor” i una llatina amb les ungles nacarades de vermell, a joc amb el vestit jaqueta, i una tacons d’agulla que fimbrejaven pujant les escales metàl·liques d’accés a les estaces de dalt. Entre quin d’aquests personatges va sorgir l’amor? El divorciat va quedar descartat per suposat, cap noia intel·ligent s’ho plantejaria; però entre la llatina i el ravero va haver-hi aquella espurna: “tu estuviste en el piso de la calle Escipió, no?”. Dos cors solitaris: la futura prostituta i el noi de les neurones destrossades que potser podrien apedaçar la seva vida feta miques gràcies enalquiler.com.

En fi, aquests es una de tantes històries que cada dia succeeixen a la gran ciutat. No us voldria avorrir però també podria explicar-vos el pis del loquo que ha resultat ser una estafa on havies d’enviar dinar a Rumania per a què t’enviessin les claus o aquells pis llòbreg i tètric al carrer Aulèstia i Pijoan anunciat com a “monoespacio encantador” (això és un avís a navegants). Pèro tot això ja és una altra història. A mi, el que em toca es fer el trasllat.Remenar els trastos que he anat acumulant durant tota la meva vida, retrobar-me amb aquelles fotos i aquelles cartes que mai voldries haver guardat. C’est la vie.

¿Me caigo o me levanto?

Són rebaixes i a Gràcia es nota. Al carrer Verdi, la gent compra desmenjadament apurant el què queda de la paga doble. Davant d’un portal, Victor Amela conversa visiblement fastiguejat amb un boig. L’home en qüestió porta una armilla com la del cantant de Colplay  i un pentinat a l’estil politoxicòman carrer Tallers. L’individu, que fa por, arracona cada cop més a l’Amela que es parapeta darrera les seves ulleres i es protegeix apretant contra el seu pit un diari i un parell de llibres encaixats sota el braç. Més avall, una senyora Maria li diu a una altra senyora Maria: estic atabalada – deu ser la ressaca dels néts.

A la plaça del Sol, borratxos. N’hi ha un que amb pas vacil·lant s’acosta al banc davant del Sol de Nit i com si es tractés de la gran pregunta filosòfica que inquieta la condició humana afirma: “¿me caigo o me levanto?. A la bugaderia del davant una dona espera el seu torn llegint el què deu ser el darrer best-seller de Julia Navarro. Tot just a dos metres davant seu, recolzada a l’aparador, una dona jove apura una xibeca. Amb la mirada emboirada sembla que recordi una bellesa que s’intueix, macerada a base de tardes a la plaça. S’aixeca i, fent un cossi amb els braços, carrega l’ampolla, una estrella i una voll i les llença a les escombraries. Arriba al banc buscant una tatxa.

L’acosador de l’Amela es fa present com una aparició espectral. Parla per telèfon.

– Mañana tengo la fiesta de cumpleaños en la plaza del Sol, diu.

Escolta amb la mirada de boig i hi torna.

– Te he llamado porque estaba un poco disgustado….

Silenci tens entre els borratxos que segueixen la conversa. La dona de la bellesa marcida xucla lentament el porro treient el fum sense desenganxar-lo dels llavis.

– Bien. Aclarado lo nuestro – el boig somriu. Un suspir alleugerit s’escola entre el llavis esquerdats de la dona. I les volves de fum s’enlairen plaça amunt .

 

 

 

 

 

Paris, que bonico

Si, ja se que dos mesos sense actualitzar el blog son masses, que deixar una serie de posts a mitges no es la millor manera de mantenir alguna cosa semblant a un seguidor i que tinc l’escriptura mes atrofiada que el cervell de joan barril. El cas es que el meu periode sempre ha estat molt irregular i el bitxo em sol assaltar quan estic fora de casa. Aquest cop a Paris, per feina; una oportunitat inmillorable per reconciliar-me amb els gavatxos i els seus endimoniats teclat amb lletres, numeros i accents capgirats.

Tant sols poques hores despres darribar a la ciutat tinc alguns comentaris a aportar:

1. Comentari intel.lectual: he pogut comprovar de primera ma que a Paris existeixen taxistes com el de la peli “una noche en la tierra”.  Negrots cepats amb cara de pocs amics que no diuen ni mitja paraula. Els seus “ou allez vous” sonen a declaracio de guerra i astillen al turista amb tanta alegria que el taxista barceloni sembla un afeccionat.

2. Comentari estetic: la devocio estetica que tenen els parisins fa que un bar de menus qulsevol aqui sigui un bistro o un brasserie amb tauletes de marbre, llums atenuades i converses a mitja veu. Dones amb tacons, mitges negres i barret acompanyades d’homes sense adjectivar. Si, si. M’heu entes be;HOMES. A mi em fan sentir com un petit sancho panza peninsular que acaba d arribar amb una maleta de cartro i uns pantalons d espart a buscarse la vida. Comparats amb ells em sento retrasa.

3.Comentari ,patilla: ara entenc el quê molts madrilenys pensen de Barcelona: que si som arrogants; que si mirem per sobre de l”espatlla….tot aixô ho trobareu a un Paris amb un dret d admissio basat en els preus astronomics de qulsevol cosa. Ara be el salari minim de quqlsevol taxista de la banlieue son 1.200 euros. Emigrem a la grandeur  o que?

 

 

Viatgers en Ramadà (II)

No es poden revelar els desafortunats “fets de Marraqueix” sense posar en antecedents al lector i que pugui copsar com el Ramadà va arribar a trastocar el cap dels nostres protagonistes. La calor del desert, el consum d’estupefaents i l’estricte règim alimentari d’aquest període sagrat del calendari musulmà són part de la història, així que caldrà remuntar-se en el temps.

Els tres catalans acabaven de baixar de l’avió a Er Rashidia, un indret polsegós i inhòspit del sud-est marroquí on els mateixos pilots són el que han d’escudrinyar el terreny per veure si disposen de pista per aterrar. Tot  que el lloc i l’hora eren els indicats no hi havia cap guia que se’ls apropés. Ni tant sols hi havia nens descalços demanant uns dirhams a canvi d’un somriure, fet que va provocar una gran desil·lusió al Coronel: “l’Àfrica ja no és el què era…l’arribada de la inversió xinesa  n’ha pervertit la puresa”.

Menys donat a la reflexió, el Guiri conversava simiescament amb els taxistes per si algú tenia notícies d’en Cuscús: “l’hora i el lloc canvien com les dunes del desert” era el missatge que els feien arribar i imbuïts de la saviesa africana els tres amics – encara – van caminar sota el crepuscle cap a l’acollidora vila d’Er Rachidia.

– Osti, tu. Això és com Memorias de Africa, pensava el “Tant se me’n fot”  posant-se tendre. Gràcies a Déu, aquells instants bucólico-pastorils no van anar més enllà .  En un bar tots tres van poder gaudir veient com el Barça li birlava la supercopa al Sevilla. Serien les darreres comoditats occidentals que els permetria l’espartà estil de vida d’en Cuscús.

Va aparéixer envoltat de misteri. En el primer moment moment tot va semblar normal. La seva samarreta resumia la seva filosofia de vida: -“I’m catalan, not spanish” – i al cap de cinc minuts de conèixe’l, Cuscús ja els oferia unes moretes per passar les vacances mentre els  guaitava a mig pam de la cara amb els seus ulls emboirats.  Van declinar l’oferta, decantant-se per l’altre producte que aquest país pot oferir al món: l’haixix.

La resposta deuria permetre a Cuscús detectar quina mena de turisme convenia al grup que, en un parell d’hores, ja estava embutit en una vella furgoneta Renault conduida per Cuscús pare. Per no ofendre la tradicional hospitalitat d’aquelles contrades els tres viatgers van dedicar-se a fumar-li  l’haixix a la venerable cara de l’avi berber. L’efecte submarino els va conduir surant en la foscor d’aquelles terres ermes i silencioses.

Com espectres, van desembarcar en un casalot situat al límit de les dunes. Van entrar-hi fent tentines, i al bell mig del pati, sota la pàl·lida llum de la lluna, una dona occidental d’ulls aquosos seguia amb la mirada el seu caminar vacilant mentre levitava sobre les lloses de pedra. Ells encara no ho sabien però aquella figura fantasmagòrica tan sols gaudia del turisme sexual amb un jove d’aquelles contrades. Només tenia un problema. Era Ramadà.